El cep és una
planta que produeix raïm i s’estructura en tres parts que són les arrels, la
soca i els sarments, d’on neixen els circells que aguanten el cep, els pàmpols
i el raïm. D’aquest fruit en podem obtenir panses o vi, producte per
excel·lència. La vida útil de la planta és des del quart any de plantació fins
que la planta redueix la seva producció a causa de l’edat, sempre i quan es
cuidi el cep correctament.
Pot
viure en diferents sòls encara que depenen de la quantitat i qualitat del raïm
que vulguem obtenir haurem d’aplicar-hi diferents nutrients i/o treballs a la
terra que tinguem. Un factor que també condiciona el cep és el clima de la zona
en què estigui plantat. És una planta que s’adapta molt bé al clima
mediterrani, és a dir, una temperatura càlida a l’estiu i suau a l’hivern. No
necessiten gaire aigua encara que els va bé que plogui a l’hivern i a la
primavera obtenint així més kg de fruit i un gra amb el grau de sucre més
elevat. Fenòmens atmosfèrics com gelades mentre neix la flor, pedra quan el
raïm ja madura, precipitacions fortes durant l’estiu, vent o temperatures massa
altes alteren negativament el producte.
El
cicle de la vinya el podem dividir en quatre fases principals. La primera o
quan comença tot és després de la verema a finals d’estiu. Les fulles van
caient fins que es queda el cep pelat i durant tot l’hivern el cep està en
repòs. El segon s’inicia a la primavera quan broten els sarments i els pàmpols.
Més tard es produeix la floració i sorgeixen els grans de raïm. La tercera és
la maduració del fruit que transcorre al llarg de l’estiu. Acabem amb la quarta
fase que es produeix quan el raïm està madur i apunt per ser collit.
Per
altre banda també tenim el cicle anual de treball a la vinya, que evidentment
pot canviar en funció del medi de cada vinya, és a dir, segons el tipus de sòl
i el clima. Depenent de com la treballem n’obtindrem un producte bo que ens
proporcionarà beneficis o al contrari un raïm dolent que ens provocarà pèrdues
en la finca. La immensa majoria d’aquestes feines les farem amb l’ús de maquinària
agrícola juntament amb el tractor.
El
primer que hem de dur a terme és l’estudi del sòl i escollir el portaempelt/varietat
més adequat per la correcta evolució de la vinya i obtenir-ne el major
rendiment. Hi ha diferents mètodes de plantament que poden variar segons la
parcel·la, encara que cada viticultor/pagès utilitza normalment els mateixos. S’han
de plantar entre el gener i el juny perquè es formin correctament i es realitza
amb maquinaria adequada pel procés. Una altra feina a fer és adobar la terra,
també molt important pel cep. Consisteix en aplicar adobs químics o naturals al
sòl de la vinya per tal que la planta tingui els nutrients necessaris. Dependrà
del tipus de sòl que tinguem l’adob que hi proporcionem amb una maquina
dispensadora del producte. El millor és fer dues adobades a l’any: la primera,
l’adobat de fons, quan la planta està en repòs, i la segona, l’adobat de cobertura,
abans de la floració. El
nombre de vegades que s’adoba el camp és relatiu ja que depèn de la terra i de
qui la treballi. Dos cops a l’any també, un a l’hivern i l’altre a la
primavera, hem de llaurar la vinya per treure les males herbes, per airejar la
terra i per esponjar-la. Si no es llaura el sòl provocarem que les nutrients de
la terra se’ls quedin les males herbes, que el cep no tingui tanta aigua i menys
oxigen. Ho durem a terme amb una arada o cultivador. A l’hivern, mentre el cep
està parat s’ha de dur a terme la poda de les redoltes (sarments que ja han
realitzat un cicle) amb tisores de podar, ja siguin elèctriques, mecàniques o
manuals. Servirà per donar forma al cep, millorar la producció de raïm, i
allargar-li la vida útil. Després de la floració esporgarem el cep, procés
realitzat amb les mans. És una operació en la que s’ha de deixar la soca o peu
nets de sarments joves i de pàmpols. Això permetrà que la planta estigui més
airejada, li toqui més llum i alhora de veremar la màquina de collir treballarà
millor. Segons les condicions meteorològiques, el risc de plagues de fongs i/o
insectes pot causar d’anys i podridures. Per això s’ha d’ensofrar i ensulfata
durant el procés de floració-maduració. Consisteix a aplicar productes químics
que maten aquestes plagues i es realitza amb sulfatadores. L’últim punt i més
important és la verema de finals d’agost-setembre. Es cull tot el raïm que els
ceps han produït al llarg de l’any i és on es demostra si s’ha treballat
correctament la vinya ja que mirant els quilos collits i el grau que fan, dependentment
del temps que hagi fet, sabrem si el cicle ha sigut productiu i rendible.
Com
ja hem dit s’ha de dur a terme tot aquesta feina a cada vinya durant l'any. Si es fa tot
correctament no hi ha gaire perill de que el cep es torni malalt. Hi ha
diferents tipus de malalties encara que normalment només preocupen les principals.
La primera, bastant controlada ja, és la fil·loxera, un insecte que mata el cep
entre el gener-març i que es radica plantant ceps amb portaempelts americans.
La segona i bastant comuna actualment és el míldiu, un fong que fa caure el
raïm del cep i n’asseca els pàmpols juntament amb els sarments. Els seu
tractament és ruixar el cep de fungicides específics (productes químics que exterminen
el fong) i sorgeix durant la primavera-estiu. La malura també és un fong que
taca de gris i amb una pols els sarments joves durant la primavera-estiu. Es
prevé i es cura ensofrant la planta o amb l’ús de fungicides específics. També
hi ha la malaltia del “cuc del raïm” que es propaga durant la primavera-estiu.
És una larva que mata la flor i el fruit fins i es podreix. Per combatre-ho la
millor solució és identificar les larves a temps eliminar els pàmpols innecessaris
i els contaminats. La última malaltia és la podridura que es pot produir entre
la maduració i la verema. Consisteix com el seu nom indica en que el raïm es
podreix a causa d’un fong sorgit per la humitat. Per eliminar el problema
tractarem els ceps amb un fungicida específic. Si vigilem amb tot això és poc probable que la vinya es mori o en surti molt afectada.